FENALS GARDEN
FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN FENALS GARDEN

Què fer? VISITES CULTURALS

VISITES CULTURALS

Breu Història de Lloret de Mar

 

La història de Lloret de Mar està lligada, indiscutiblement, al concepte d'hospitalitat i al caràcter  obert i receptiu dels seus habitants. Ja a l'antiguitat, en  el s. IV i III aC, els ibers que habitaven els poblats  de  Montbarbat i Puig de Castellet establiren relacions  i contactes amb altres cultures que els permeteren  aconseguir estris i material ceràmic procedent de  Grècia i Roma. Més endavant, foren els mateixos  romans els que es varen establir al nostre terme i els  qui, a través de la factoria situada a la platja de Fenals, encetaren un comerç de cabotatge amb poblacions  més o menys properes (Empúries, Barcelona...). D'aquest període en queden nombrosos testimonis: els poblats ibèrics de Puig de Castellet, Montbarbat, Turó Rodó, Coll de Llop i la torre sepulcral romana.

L'any 966 dC va aparèixer per primera vegada en un document escrit el nom de Lloret -LOREDO-. Diferents estudis atribueixen l'origen d'aquest topònim al llatí LAURETUM, és a dir, lloc poblat per llorers. Poc després, l'any 1001, els comtes de Barcelona, Ramon Borrell i Ermessenda, varen fer la delimitació del terme de Lloret de Mar - que fins llavors formava part del terme de MAÇANEDO -, i el varen donar al vescomte de Girona Sunifred. Durant aquell període es construïren dos edificis singulars: el castell de Sant Joan (situat al cim de la muntanya que separa les platges de Lloret i de Fenals) que servia de vigia i de refugi; i la primitiva església de Sant Romà (avui Nª Sra. de les Alegries) que, tot i que ha estat força reformada, encara conserva els trets més característics de l'estil romànic. En aquell moment, el poble era un escampall de cases de pagès que, majoritàriament, estaven situades a la zona de l'interior i, per tant, no ha d'estranyar-nos que la primera parròquia estigués tan allunyada de l'actual nucli urbà de Lloret.

A poc a poc, però, s'anaren establint algunes famílies arran de mar perquè, sens dubte, el Castell de Sant Joan els donava protecció i els facilitava refugi davant dels possibles atacs de pirates, turcs, francesos o anglesos. Els lloretencs que vivien a prop del mar es dedicaven a comercialitzar els productes de l'interior (llenya, fusta, carbó...) i practicaven la pesca i la navegació de cabotatge que, a poc a poc, va anar agafant més importància. Pel que sembla, en aquesta època s'establiren alguns vincles amb diferents pobles de la costa italiana que impregnaren la nostra cultura, les nostres tradicions i, fins i tot, la nostra antroponímia.

A principis del s. XVI dins del recinte del nucli urbà - que ja s'havia consolidat arran del mar - es va fer edificar una nova església parroquial a dintre del seu recinte. Les obres van acabar-se l'any 1522 i el cost total fou de 3.000 lliures. L'església fou construïda segons l'estil gòtic català del moment i es va decidir que la nova parròquia també havia de servir de refugi als feligresos durant les incursions dels pirates. Així, el campanar fou emmerletat i proveït d'espitlleres, i la porta d'entrada - que era llevadissa- corria per dintre d'un solc ben profund.

A mitjans del segle XVIII hi havia molts navegants lloretencs que anaven a Amèrica d'una forma més o menys declarada. Però l'any 1778, el rei Carles III va promulgar el Decret del Lliure Comerç amb les colònies americanes. Aquest fet, no només va suposar un gran impuls per a l'activitat naviliera del nostre poble (entre 1812 i 1869 s'arribaren a construir 130 vaixells), sinó que també va potenciar i consolidar la nostra marina mercant.

Al voltant de la marina mercant lloretenca s'organitzà tot un comerç d'exportació i d'importació que enriquí bona part de la nostra població. Els vaixells es dirigien cap a Santiago de Cuba, l'Havana, Montevideo, Buenos Aires... carregats de vins, olis, teixits, sal, farina i altres mercaderies, i tornaven a Catalunya carregats de cotó, fustes nobles, pells, sucre, tabac, cafè, rom, "tasajo"...

Molts lloretencs participaven en el negoci que suposava cada viatge i posaven diners per a la construcció del vaixell o per a l'adquisició de la mercaderia. Un capità de vaixell, doncs, no era solament un mer transportista, sinó que també era un especulador que intentava treure el major benefici que podia de la càrrega que portava.

D'altra banda, el comerç transoceànic del s. XIX també va fer obrir els ulls de la gent davant les possibilitats d'enriquir-se que oferien les terres americanes. Foren molts els emigrants que, aprofitant la facilitat d'anada a Amèrica per mitjà dels vaixells de l'època, van instal·lar-se en el Nou Continent amb la intenció de fer fortuna a base de treball constant. Si allà tot els anava bé i feien fortuna, tard o d'hora, tornaven a la vila nadiua. Eren els "americanos" o "indianos" - que havien d'anar a Amèrica pobres, havien de fer fortuna i havien de tornar al poble amb una bona quantitat de diners que els permetés viure de renda). Llavors, quan retornaven, els anava a rebre l'orquestra de la població, es casaven amb una noia jove, enderrocaven la vella casa pairal i es feien construir una mansió senyorial, neoclàssica, eclèctica o ja modernista, encarregaven la construcció d'un mausoleu al cementiri nou i es dedicaven a fer obres de beneficència. Així, ben aviat, a Lloret hi hagué una gran quantitat de dones vídues - joves i riques -, uns carrers i places ben elegants, un sumptuós cementiri d'estil modernista - amb obres de destacats arquitectes: Puig i Cadafalch, A. Gallissà, Conill i Montobbio...-, i uns edificis públics de certa rellevància artística: l'Ajuntament, les reformes modernistes de l'església, les escoles parroquials...

Entre 1880 i 1920 la fesomia urbana de Lloret de Mar va experimentar un canvi radical. No obstant això, a partir de la segona dècada del segle XX, també entrà en declivi la figura de l'"americano" i, per tant, s'inicià pel poble una llarga travessia del desert que durà, aproximadament, uns trenta anys.

Tot i les interessants temptatives turístiques dels anys trenta - estroncades per la guerra civil - no fou fins la dècada dels anys cinquanta quan es va consolidar al nostre poble un nou sistema de vida basat en l'economia turística. Llavors, es va iniciar una nova transformació urbana: les antigues cases senyorials anaren caient i es convertiren en hotels i instal·lacions de serveis; s'urbanitzaren vinyes, boscos, camps... sorgiren nous barris i urbanitzacions.

Aquesta activitat turística ha propiciat que, actualment, la nostra població disposi d'una gran varietat d'establiments hotelers i comercials, d'unes excel·lents instal·lacions esportives - amb pistes d'atletisme, pavellons poliesportius, camps de futbol...-, i una gran quantitat de centres d'esbarjo.

Lloret de Mar, doncs, és avui una ciutat que combina la història i la modernitat, la tradició local amb la visió cosmopolita del món, l'orgull de sentir-se lloretenc amb la cordialitat envers els forasters...i, per tant, a les portes del segle XXI, volem que Lloret continuï essent una ciutat hospitalària i oberta amb tots aquells que, per diferents motius, vénen a visitar-nos.

Sigueu benvinguts, doncs, a Lloret de Mar, una ciutat històricament acollidora, que es prepara per als nous reptes del segle XXI.

 

Descubreix el patrimoni cultural de Lloret

 

Església Parroquial

 

 D'estil gòtic de transició al renaixement. Construïda entre els anys 1509 i 1522, conté retaules de pintura catalana del segle XVI d'en Pere Serafí "lo grec" i Jaume Fontanet.

L'església fou bastida en l'estil gòtic català, estava dotada d'elements de fortificació (porta llevadissa, per exemple) i, originàriament, devia tenir una nau única. Després, durant la resta del segle XVI i el XVII, es devien construir altres dependències i, sobretot, capelles laterals segons es dedueix d'informacions sobre diversos altars i retaules. El de l'altar major fou encarregat pels jurats de la Universitat de Lloret, l'any 1541, als pintors Pere Serafí, conegut per "lo Grec", i Jaume Fontanet, i costà unes 1.300 lliures que es van acabar de pagar el mes d'octubre de 1559.

 L'interior de la nau és de fines proporcions i les estructures del presbiteri i de la volta són molt aptes per a ser pintades i fer d'aquesta església una joia de l'art modern. Els constructors foren els Bartolomé Ruffi, pare i fill, i en Pere Capvern, mestres d'obres i picapedrers de Girona. Les obres costaren 3.000 lliures catalanes.

 De la crema de 1936 se salvaren 9 taules del segle XVI, pintades per en Pere Serafí amb la col.laboració d'en Jaume Fontanet que, segons els entesos, representen "passos de la vida de Sant Romà monjo". A la capella del Santíssim Sagrament de l'any 1916 i en el Baptisteri, hi ha set quadres grans que després de la Guerra Civil es trobaren en unes golfes del campanar on romangueren ignorats durant molt de temps. Representen passatges de la Passió del Senyor. En algunes d'aquestes pintures semblen endevinar-se influències venecianes. e estilo gótico de transición al Renacimiento. Contiene retablos de pintura catalana del S XVI de Pere Serafí y Jaume Fontanet. Durante los años ha ido variando su estructura inicial.La parroquia celebra las fiestas de S. Antonio Abad,con la popular bendición de caballos, la procesión de Viernes Santo y la Fiesta de Corpus

 

Castell de Sant Joan

 

Situat al cim del turó que separa les platges de Lloret de Mar i Fenals. Data d’inicis del segle XI d.C., possiblement en època de la senyora Sicardis i els seus fills, Senyors de Lloret (1041-1110), i tenia sota la seva jurisdicció el terme feudal de Lloret. L'any 1079 es consagrà la seva capella, però de la fortificació originària en resten només els fonaments de la torre de l'homenatge, la muralla est, uns vestigis al costat sud i diverses sitges excavades a la roca, actualment tapades.


Fou afectat per una destrucció de la flota genovesa l'any 1356 i possiblement pels terratrèmols de 1427 - 1428, però sempre va ser reconstruït. Als segles XV - XVI va haver-hi unes importants reformes que li han donat l'aspecte que avui podem veure, amb dues ales d'habitacions al nord i a l'est, adossades a la muralla i obertes a un pati interior.  Fins a finals del s. XVII el Castell encara estigué en funcionament, com ho proven els materials arqueològics trobats. En aquests segles el castell servia sobretot de torre de vigia per prevenir els possibles atacs marítims.
 


L’any 1805, en el marc de la guerra d’Anglaterra contra Espanya i França, un vaixell de guerra britànic va llançar diverses canonades que enderrocaren part de la torre i de la muralla. Finalment l’acció de dues violentes tempestes, esdevingudes els anys 1840 i 1923, van acabar d'enderrocar trams de la muralla i l'antiga torre del castell.

 

 

Casa Consistorial

 

 

  

Jardins de Sta Clotilde

 

Situats en un paisatge de gran bellesa, sobre un penyasegat amb impressionants vistes sobre el mar, es va plantar aquest jardí meravellós, veritable mostra de l'esperit que va informar el moviment noucentista a Catalunya del qual Eugeni d'Ors en va ser portaveu brillant.

Els jardins de Santa Clotilde, dissenyats a la manera dels antics jardins, suaus i al mateix temps austers, del Renaixement italià, van ser realitzats per Nicolau Rubió i Tudurí als vint-i-vuit anys, quan encara estava en plena efervescència l'admiració pel seu mestre en l'art de la jardineria, Forestier. Aquí Rubió oblida la lliçó hispano-àrab confosa entre les imatges del jardí francès que li ensenya Forestier a través de la col·laboració en els jardins de Montjuïc, i es desplaça cap a la recuperació de l'esperit renaixentista italià, com a essència de la modernitat.

 

Poblat ibèric de Puig de Casteller

 

Aquest poblat va ser ocupat durant un període de temps molt concret, els anys 250 i 210 aC. El poblat, que depenia probablement d'un centre més gran (possiblement el poblat de Montbarbat, més a l'interior), està situat en el vessant nord-oest del turó, amb un ampli domini de tot el litoral, essent en canvi totalment invisible des del mar. És per això que la funció d'aquest poblat era la de vigilància i control del territori i hi viurien possiblement un grup de guerrers i les seves famílies. Fou abandonat cap a l'any 200 aC, coincidint amb la fi de la Guerra Púnica.

El recinte té una planta de forma pentagonal (650 m2) envoltat de muralles, amb 30 metres de llargada màxima. Està envoltat de muralla, que no l'encercla totalment, i un espai central, que fa funcions de plaça. En el seu interior hi ha 11 espais rectangulars, amb una, dues o tres cambres cadascun. Cada casa té una zona d'habitatge i una zona de treball. Aquests espais estan en la seva majoria adossats a la muralla, per tal d'aprofitar al màxim la superfície disponible i les condicions més favorables d'il·luminació i calefacció solars. A la part central hi ha un espai lliure d'edificacions i d'ús comunitari.

A la plaça central s'han localitzat diversos equipaments, entre els quals es destaquen les fosses excavades a la roca que s'utilitzaven per recollir l'aigua de la pluja o per filtrar l'aigua que eixia del nivell freàtic de forma natural. També hi havia fosses per abocar les deixalles i per la recollida d'aigües residuals. Entre els equipaments destaquen també els forns, utilitzats per la cuita del pa, de la terrissa o per als tovots amb que feien les parets de les casesblado ibérico del Puig de Castellet y Montbarbat.

Aquest edifici, d’estil neoclàssic, va ser projectat pels arquitectes Marí Sureda i Félix de Azúa, i s’inaugurà l’any 1872. D’estil neoclàssic, les façanes varen ser enriquides amb decoracions de terracota realitzades pel prestigiós alfarer lloretense Pau Arpí Galí. A la rematada de la de la façana principal i destaca l’escut d’ Espanya, amb la particularitat que es tracte d’un dels pocs edificis que té l’escut del rei Amadeu de Saboia. En les façanes laterals figuren l’escut de Lloret, amb el llorer simbòlic ; i una al ·al·legoria a la llei.

 

 

 

 

Igualment destaca, darrera l’escut principal de la façana anterior, un campanar de ferro forjat, creació del serraller Tarrats, dissenyat per Agustí font Vilarrubí.

 

 

 

 

El campanar era el complement d’un rellotge instal·lat per la Casa Isidre Bofill (de Barcelona). Els pesos del rellotge baixen per l’ interior de la paret davantera. Actualment, la Casa de la Vila encara conserva la seva bellesa primitiva.

 


Lloret de Mar

OFERTA ESPECIAL

CICLOTURISME

CICLOTURISME

De 01/03/2017 al 31/10/2017

VISITAR

BUTLLETÍ ELECTRÒNIC

Empleni els camps i rebrà les nostres ofertes


NOM
E-MAIL
wifi skype lloret
FACEBOOK              FLICKR              YOUTUBE
Hotel FenalsGarden, Lloret Vacances, s.l. - Av. AMÈRICA, 41 - 17310 LLORET DE MAR (Girona)
T. +34 972 36 10 00 - T. +34 972 36 12 40 - F. +34 972 36 11 29
info@fenalsgarden.com -  Nota Legal -  Situació -  Mapa web
TELÈFON DE RESERVES:
T. +34 972 36 10 00 - T. +34 972 36 12 40

6TEMS COMUNICACIÓ INTERACTIVA